RESSENYA : DEJAME ENTRAR (2008)

De les últimes produccions en matèria de cinema fantàstic,sens dubte una de les més innovadores i sorprenents és aquesta Déjame entrar de Tomas Alfredson ; una cinta de temática vampírica que afortunadament va molt més enllà del que trobem en altres propostes actuals tipus Crepúsculo, Underworld i similars, i acaba esdevint de visionat obligatori no només per als més vampiròfils de la casa sino també per a tot amant del cine que es preuï.

I que ningú s' equivoqui que sota l' aparença d' extranya pel.lícula de terror ens trobem davant un drama vampíric de primera classe que ens narra la història d' amor retorçat que es dóna entre l' inadaptat Oskar, un xiquet que está sent assetjat a l' escola per alguns dels seus companys de classe, i la seva peculiar veïna de nom Eli,que resulta que té uns gustos gastronòmics ben diferents a la mitjana i es que la col.legui es una vampira de cuidao,que ben aviat fará estralls en el barri on viuen els protagonistes.

La història está ambientada en la Suècia dels anys 80 i recrea amb encert una visió ben sòrdida d' aquest context,possant émfassis en els personatges decadents -molts d' ells clarament alcohòlics per a més inri- que pul.lulen per el poblet on viuen els protagonistes i que encara magnifiquen més els compassos d' aquesta deliciosa adaptació de la novel.la homònima de John Ajvide Lindqvist ,un bestseller que va ser escrit el 2004 i que en general va obtindre molt bones crítiques allá on va ser publicat. 

Però tornem a la pel.lícula.De primeres dir-vos que está excel.lentment plantejada en matèria de direcció i guió i que gaudeix d' una exquisita fotografía, i una aconseguida banda sonora. A més, fa ús d' un inteligentíssim joc entre els plans curts -usats majorment per narrar  la relació cada cop més estreta entre els protagonístes- i els plans generals (que apareixen més bé per recrear el poblet suec sòrdit i depriment on transcorre la acció i també per recrear -de manera gloriosa- els sobtats atacs i moviments de la nena vampira). Per emmarcar.

 

Però si hi ha alguna cosa a destacar obertament en aquesta pel.lícula son les espléndides interpretacions dels joveníssims actors principals (Kare Hedebrant i Lina Leandersson) que porten ells solets tot el pes d' aquesta producció.És a més doblement meritòri perque era la primera vegada que participaven en un film, però per a ells com si ja n' haguessin rodat mil: les seves actuacions son superlatives, sobretot Lina que li sap donar al seu personatge una quantitat de matissos brutals. Sens dubte als dos els hi espera un exitós futur en el món de la interpretació.Només per la seva excel.lent feina ja val la pena veure aquesta pel.lícula.

Pel que fa al ritme de la pel.lícula trobem que és lent i pausat i el seu tó força poètic, però que no pateixin els amants de les emocions fortes perque quan convè no s' escatima ni un pèl en oferir escenes ben impactants que es queden gravades a foc en la memòria,com,per exemple, quan una dona que ha estat vampiritzada es suicida cremantse amb la llum del sol o tots els atacs de la nena vampira (impressionants tots ells) i... sobretot i per damunt de tot, LA ESCENA DE LA PISCINA, que és ja punt i apart del gènere i tota una lliçó de com suggerir e impactar alhora i a més, fer-ho de manera apropiada.Al.lucinareu quan la veigueu,paraula.Una de les millors escenes de la història del cine fantàstic, sens dubte.

Per últim comentar que la pel.lícula es molt mes complexa del que sembla a primera vista.I es que hi ha un munt de detalls que estaven en la novel.la i que aquí es deixen a la interpretació de l' espectador.

 
Detalls com quina es exactament la relació que tenen  l' home que viu amb l' Eli i aquesta.

(i al loro que aqui començen els SPOILERS.)

Jo al principi vaig pensar que era el pare adoptiu d' ella però pel que he averiguat de  la novel.la sembla ser que no es així,i que la seva relació es mooooolt més sinistra del que semblaría a primera vista.Però millor no us xafo la guitarra per als que volgueu llegir-la (jo entre ells tot i que buscant informació per a la ressenya m' hagi acabat spoilejant a mi mateix).

Una altre escena per comentar: ¿que pinta aquella escena on la Eli es va dutxar, l' Oskar la mira d' amagat i veiem un primer pla del pubis de la Eli? Si ens hi fixem bé,ens donará molt que pensar.Però es un detall (visual) tant subtil que es molt difícil adonar-se'n el primer cop.



Com a pista per al que m' estic referint només cal recordar certa escena on la Eli li pregunta a Oskar algo aixíns com:

-"Si yo no fuera chica tu me querrías igual?"
-Si.-Li contesta ell.  

¿Perquè la Eli li pregunta això? Només els més avispats o els que s' hagin llegit el llibre sabran la resposta.Però és un detall que  fa que la història cobri una nova perspectiva.

Com el fet de que en el llibre,Eli resulta ser un diminutiu de.......Elías,un nom de NOI.¿Oi que ara tot cobra una nova perspectiva?

I parlant de noves perspectives, el fet de que en certs moments els protagonistes es comuniquin en codi Morse quan estan separats l' un del altre li don un punt de vista ben curiós a aquesta història d' amor vampíric .I posso amor en cursiva perquè es molt discutible fins a quin punt aquest dos estan realment enamorats (sobretot ella) i si la seva relació no és més bé una espècie de extrany matrimoni de conveniència amb un més que possible final trágic (que nosaltres no veurem però queda ben suggerit si ens hi fixem com li va anar a l' anterior protector de la Eli).

Per cert : en la última escena, el que li está dient l' Oskar en codi Morse a l' El.li a través de la caixa on ella s' amaga es : "Un petó".Un bonic final sens dubte,tot i que realment el destí final de l' Oskar sigui terriblement ben incert,com ja he apuntat abans.


(Fí DELS SPOILERS )

Així doncs i fent un repás de tot plegat tenim una pel.lícula de factura ben sobria, que prescindeix dels efectismes gratuïts,cosa que és d' agraïr; elegant i altament suggestiva a la par que evocadora; amb algunes escenes d' alt impacte que difícilment oblidareu i emmarcada per una emotiva banda sonora,una poètica i suggerent història i adecuada fotografía i les exquissites interpretacions dels joves protagonistes.

Crec que no cal dir més.Déjame Entrar es una joia de culte del cine fantàstic de visionat obligatori per a qualsevol fan del gènere i que també disfrutaran tots els cinèfils que sapiguen apreciar les seves grans qualitats que en son moltes.

 

RESSENYA : EL VIAJE DE CHIHIRO (2001)

El Viaje de Chihiro és per a molts la millor pel.lícula d' animació de la història.Sobre gustos no hi ha res escrit però certament Hayao Miyazaki i la seva gent de Studi Ghibli van donar el millor de sí mateixos en aquesta producció que narra la bella història de la petita Chihiro perduda en un sorprenent món de fantasía on viurá mil i una aventures.¡Si voleu saber més sobre aquesta joia seguiu llegint que no us arrepentireu!

I es que després d' haver realitzat la també boníssima La Princesa Mononoke (1997), el senyor Hayao Miyazaki,amb 62 anys ja ben complerts, pensava en retirarse.Però sembla ser que la filla d' un amic, que tenía la mateixa edat que la protagonista del film, va donar-li d' alguna manera la xispa de inspiració que va acabar desembocant en la magnífica producció que estem comentant.

Aquesta ens narra la història de la petita Chihiro,una nena de 10 anys que viatja amb els seus pares cap a una nova vida ja que aquests han decidit mudar-se de la casa on vivien.Una vegada arriben al lloc on ha d' estar la seva nova casa,començen a succeïr una sèrie de fets inquietants que desembocaran en que els seus pares es converteixin en porcs (!!!) i que la fins llavors poruga Chihiro hagi de conviure amb esperits,bruixes i tot tipus de éssers sorprenents que la portaran a viure tot tipus d' aventures, mentre intenta esbrinar com rescatar els seus pares i escapar d' el extrany balneari on está reclosa.

La veritat, un servidor ha vist poques pel.lícules tant imaginatives com aquesta.Es pot dir que cada segon de metratge és una nova sorpresa per a l' espectador  i això inclou no només el que veiem en la pantalla sinò també a la seva magnífica banda sonora,creada per Joe Hisaishi que, precisament, ja s' havia encarregat amb anterioritat de la de La Princessa Mononoke.Una partitura emotiva i emocionant que ens porta de la mà tota la estona mentre van succeïnt-se els extraordinaris fets i que ressalta perfectament cada detall narratiu de la història.Un 10 en aquest sentit.

Un altre punt fort és el seu dinàmic guió que manté l' interés de principi a final.I es que, a mida que avança la pel.lícula, ens anem preguntant com pot continuar aquesta particular reinterpretació d' Alícia en el País de les Meravelles i certament Hayao Miyazaki i els seus aconsegueixen sorpendre'ns i cautivar-nos amb tots i cada un dels diversos esdeveniments que es donen en la història.

Escenes memorables com quan Chihiro ha de rentar a un enorme déu ple de brutícia o quan té que compartir un ascensor amb un extrany i voluminós personatge o aquella en la que ha d' ajudar a unes divertides i minúscules boles negres amb vida pròpia a llençar unes pedres molt pesades a una caldera propera, demostren com sap Miyazaki de divertir-nos, emocionar-nos  i en definitiva entretindre'ns de manera magistral amb una animació que está aconseguidíssima i uns dibuixos superexpressius que enlluernen a l' espectador i el deixen fascinat davant tot el que està veient a la pantalla.

 
Per altre banda, la pel.lícula ,que tant pot ser gaudida per els més petits de la casa com per els més adults (és un dir) , amaga diferents nivells de lectura a la par que tracta els habituals temes fetitxe que Miyazaki exposa en les seves produccions com ara són : la importància del respecte cap a la Naturalesa, el viatge iniciátic de l' heroi ( en aquest cas heroïna) que li permetrá madurar i superar les seves pors, la revalorització de la cultura de l' esforç , els problemes que comporta una societat capitalista, els perills de l' ambició desmesurada , etc...

A més la pel.lícula funciona com a excel.lent reflexió sobre la importància de la identitat.Si perdem la nostra identitat, estem perduts i d' això tracta molt la pel.lícula -sense anar més lluny,per retindre a Chihiro li canvien el seu nom per un altre- cosa que es reflexa en el títol original en japonés Sen to Chihiro no Kamikakushi que es podría traduir per "La desaparició espiritual de Sen i Chihiro" (Sen es el nom que se li assigna a Chihiro mentres viu en el món de fantasía).Chihiro té que retrobar-se a ella mateixa, al seu esperit, si vol sortir-ne d' aquesta.El seu viatge és espiritual en tota regla.


També, com ja he dit abans, la pel.lícula funciona com a crítica al sistema capitalista i als mals hàbits com la codícia, l' egoïsme i similars.En aquest sentit Miyazaki es permet una metáfora molt entenedora quan transforma als pares de la Chihiro, clarament irrespetuosos i capitalistes, en porcs. Que cadascú extregui les seves conclusions.
  
 

En definitiva , El viaje de Chihiro es una pel.lícula preciosa que destíl.la una enorme sensibilitat, que fascina en la seva recreació d' un molt imaginatiu món de fantasía que entronca directament amb el món infantil i el folclore japonès, tot apuntalat amb moments molt evocadors i emocionants i sàvies gotes de bon humor.No només entreté sino que,a més a més, ens recorda valors que molt sovint s' acaven oblidant massa facilment i ens pregunta, de tú a tú per la nostra identitat i si hem sigut consecuents amb aquesta.

En poques paraules : un pel.lículón per retrobarnos amb el nostre nen interior.

RECOMANAT PER A : Per als que busquin pel.lícules d' enorme sensibilitat i que provoquen agudes reflexions, per als que cerquin una bona pel.lícula per veure en família, per als fans del millor cinema d' animació i per als filòsofs més otakus.